Mitjançant Interlocutòria de data 16 de juny de 2021 la Secció Primera de la Sala de lo Civil del Tribunal Suprem ha inadmès el recurs 5806/2018 presentat per Caja Laboral Popular S.C.C. confirmant així la nul·litat declarada per la Sentència de l’Audiència Provincial d’Àlaba (secció 1) 556/2018 de la clàusula sòl imposada a uns prestataris no consumidors.
En el cas concret, es tractava d’un contracte de préstec garantit amb una hipoteca. El diner sol·licitat pels actors era per a poder desenvolupar un petit negoci de sabateria. No obstant, el contracte de préstec tenia un pacte que deia: “el tipus aplicable a la meritació dels interessos ordinaris no podrà ser, en cap cas, superior al 15% ni inferior al 3,5% nominal anual”. Els prestadors van presentar demanda en la qual demanaven que es declarés la nul·litat d’aquell pacte.
Si bé el Jutjat de Primera Instància 3 de Vitòria-Gasteiz va declarar la nul·litat de la clàusula, aquesta sentència fou recorreguda per la Caja Laboral Popular S.C.C.
En segona instància, l’Audiència Provincial d’Álaba va desestimar el recurs interposat per l’entitat bancària raonant de la següent manera: per un costat, els recurrents entenien que els contractants del préstec no eren consumidors, per la qual cosa no era necessari que la clàusula superés el control d’incorporació i transparència.
Aquest argument es basava en que els no consumidors, com eren els actors, doncs no complien els requisits de l’article 3 de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris, no poden sol·licitar la nul·litat d’una clàusula per abusiva sinó únicament que no segueixi formant part del contracte.
No obstant, l’Audiència va entendre que “s’havia d’informar als clients de que s’incorporava una clàusula que limitava la baixada del tipus d’interès”. Així, després d’analitzar la prova practicada, la Sala va concloure que “no es va donar aquesta informació als actors”, els quals “esperaven que la seva quota mensual de la hipoteca baixés però no van aconseguir pagar un interès menor al 3,50%, cosa que va suposar un factor sorpresa, i vulneració de la bona fe contractual”.
Per altre costat, el banc entenia que qui devia provar l’absència de negociació individual eren els demandants. Però, l’Audiència no comparteix aquesta interpretació.: “Entenen que provar la seva inexistència resultaria una proba diabòlica”. “L’important en aquest cas no es tant la falta de negociació sinó la existència d’una posició dominant per part de la demandada, imposant als clients les seves condicions sense possibilitat de que aquests influïssin el més mínim en les clàusules del contracte”.
La conclusió de la sala fou la següent: “l’entitat bancària va actuar amagant l’existència de la clàusula. Les actors es van veure sorpresos al descobrir que no podien beneficiar-se de la baixada del tipus d’interès. Aquestes circumstàncies acrediten l’existència de posició dominant per part de la Caixa, va aprofitar la necessitat de liquiditat dels actors per introduir aquesta clàusula i assegurar-se uns interessos com a mínim del 3,50% per la vida del préstec, cosa que anava a suposar uns beneficis superiors a la mitjana”.
Aquesta sentència fou recorreguda per l’entitat bancària davant el Tribunal Suprem mitjançant Recurs de Cassació i d’Infracció Processal, “entenen que eren vulnerats els articles 1256, 1258 CC i 57 del CCom en quant a l’acreditació per la part actora de la mala fe contractual i l’abús de la posició dominant i la seva apreciació en aquests supòsits”.
En canvi, l’alt tribunal va decidir no pronunciar-se sobre el recurs doncs entengué que la sentència de l’Audiència Provincial era completament adequada, inadmetent el recurs de l’entitat bancària.
En conclusió, el Tribunal Suprem confirma el pronunciament emès per l’Audiència Provincial d’Àlaba i entén que s’havia d’haver informat als prestadors, malgrat no ser considerats consumidors, de la inclusió d’aquesta clàusula doncs al no fer-ho s’introdueix la clàusula de manera sorprenent vulnerant així la bona fe contractual. Per tot això, finalment, aquesta clàusula és declarada nul·la.
Anna Martínez-Abarca Druguet
